lunes, 29 de octubre de 2012

Cultura lliure i Programari lliure. Creative Commons

CULTURA LLIURE  és moviment social que promou la elaboració i la difusió de la cultura amb uns principis més amplis que els habitualment proposats per les legislacions vigents actuals. Un exemple de cultura lliure n'és la Viquipèdia. 


"El PROGRAMARI LLIURE és el programari que pot ser usat, estudiat i modificat sense restriccions, i que pot ser copiat i redistribuït bé en una versió modificada o sense modificar sense cap restricció, o bé amb unes restriccions mínimes per garantir que els futurs destinataris també tindran aquests drets." Definició extreta de la Viquipèdia. 


Imatge extreta de Wikimedia Commons


Edu3.cat

El capítol Programari lliure del programa Bit@bit que es troba a l'Edu3.cat



"Creative Commons (CC) és una organització sense ànim de 

lucre dedicada a reduir les barreres legals per a compartir 

treballs creatius." Definició extreta de la Viquipèdia.

Desprès d'una breu explicació podem dir que, Creative Commons (CC), és una autorització que fa l'autor de l'obra ( fotografia, informació, narració, vídeo, bloc..) perquè els demés la utilitzin i puguin fer-ne còpies. Un exemple, per poder agafar imatges legalment i amb el permís dels autors són: flickr ( no totes es poden agafar, s'ha de buscar)  o commons.wikimedia.org  . Un altre exemple, per baixar música de manera legal tenim: jamendo.com 

 jorgeandresem

lunes, 22 de octubre de 2012

Descripció

Últimament a COED, hem estat parlant de com es fa una descripció i els pasos a seguir. Aquesta pot ser escrita, fotogràfica, audiovisual, recitada...
Jo he realitzat la descripció d'una noia de la meva classe. He realitzat dues descripcions, una escrita i l'altre audiovisual. 

Descripció escrita: 


"La vida canvia contínuament, i la gran satisfacció és acceptar el canvi. És difícil, ho sé, però ella ho aconsegueix. Ella, és un pronom molt pobre en quan ha contingut, millor direm la jove morena i alegra. És aquella que et treu un somriure, com el que l’alba provoca durant la caiguda del sol entre les fines onades. Poca informació de moment, però aquesta joveneta pot ser de poques paraules quan vol. Prefereix guiar-se pels sentiments, sensacions, olors, sorolls... Entre aquests destaquem la olor d’un llibre nou, per tant, és fàcil deduir que li agrada la lectura i la cultura. En quan a soroll, li encanta quan la pilota de bàsquet entra a la xarxa i encerta, no és només qüestió de soroll sinó també de satisfacció, i alhora, li encanta, el soroll de la pilota al botar. D’aquí és fàcil extreure’n conclusions: sí, és una noia moguda, esportista i un xic competidora. Tot no acaba aquí, qui no entengui el significat de la paraula llibertat, que li pregunti a ella. Sentir-se lliure és el seu privilegi, la sensació de pau, tranquil·litat i sobretot de temps són els seus íntims amics. No hi ha persones com ella, perquè és especial i sempre ho serà, amb la seva gran personalitat il·luminarà el teu pas per la vida i sempre que pugui t’ajudarà. Així és la Brenda."

Descripció audiovisual: 


Reflexió:

Mitjançant aquest petit treball m'he adonat que és molt difícil realitzar una descripció. Primer de tot, vaig fer una petita pluja d'idees sobre el que coneixia d'ella, i seguidament les vaig començar a enllaçar. Estic contenta de la descripció escrita que he realitzat, i crec que m'ha servit augmentar el meu nivell de comprensió i descripció.  

viernes, 19 de octubre de 2012

Percussió


Dels quatre grups en que es divideix l'Orquestra Sinfònica (corda, vent fusta, vent metall i percussió), la percussió és el que s'ha desenvolupat més lenta i tardiament en la història de la música acadèmica d'Occident. És per això una paradoxa que aquella família instrumental que representava de manera ben definida l'aspecte més arcaic de tota existència musical -el ritme- hagi sigut admés en passes progressives acabades de consolidar durant el s. XX.
Pràcticament fins al s. XVIII l'única percussió que existia en l'orquestra eren les timbales. Molt rudimentàries, per suposat, però que atreien per a elles tot el protagonisme en lo referent als instruments de percussió. Varen ser l'únic instrument de percussió admès a l'orquestra perquè cap altre podia produir notes. Però fou arran de l'arribada a Europa de la "passió turca", quan les orquestres començaren a introduir algun altre instrument que li donés aquesta sonoritat tan particular, com triangles, caixes, bombos i, sobretot, platerets, que fou la gran revolució de la secció de percussió a l'orquestra.
Però no serà fins al s.XIX (Héctor Berlioz. França) principis de s.XX quan s'incorporen progressivament nous integrants a la secció de percussió.
La secció de percussió en Orquestra o Banda Simfònica sol estar sempre a la part del darrere de l’agrupació. Per norma general, els timbals es col·locaran al centre, prop de la zona d’instruments greus (contrabaixos, tubes, trombons,...); a continuació cap a l’esquerra estaria el bombo, plats, caixa, accessoris i plaques. Hem de tenir en compte que la secció de percussió requereix un àrea suficientment gran per als instruments i percussionistes.




INSTRUMENTS:
Instruments orquestrals molt poderosos de volum de so. Dedicats quasi exclusivament al treball orquestral.

 Xilofon  
Instrument orquestral de plaques de fusta en forma de teclat. La seva característica principal és el so estrident, sec i molt afinat. La seva velocitat i color el fan imprescindible en els moments de més eufòria musical.

Bombo   
Instruments orquestral de gran poder sonor i quasi company d’execució dels platerets. Es caracteritza pel seu pes i volum. És utilitzat habitualment en ocasions potents, i tuttis de l’orquestra.

Instruments orquestrals de gran brillantor, de so explosiu i dols. Aquesta contradicció fa dels platerets uns instruments molt desitjats pels compositors. Utilitzats en moments puntuals de gran esplendor i efecte sonor.


Instrument típic militar que acompanya a l’orquestra en moments que coincideixen amb marxes o temps molt rítmics i marcats per la partitura. El seu so és molt característic degut als bordons de metall que porten en la part inferior.

Tubs metàl·lics llargs disposats en forma de teclat amb un so molt semblant a la campana d’església. Són usats principalment amb aquest mateix motiu, el de un efecte de campana.

Accessoris orquestrals o petita percussió  
Amalgama d’instruments de molt de color tímbric i efectes en l’orquestra que comprèn tots aquells instruments que es concedeixen per defecte als percussionistes: Trinangles, panderetes, cortina, castanyoles, gong. 



INFORMACIÓ E IMATGES EXTRETES DEL CALAIX DE MÚSICA DE BLANQUERNA.

Intruments de Vent-Metall


Un instrument de metall és un instrument musical de vent amb una embocadura de broquet. Així, doncs, malgrat la denominació, el material amb què es construeixen no és el mes adequat per distingir-lo ja que instruments de vent fusta estan construïts amb metall . Els diferents sons s'obtenen per la combinació de les diferents pressions que els llavis fan en vibrar dins del broquet i -en els instruments moderns, a partir del segle XVI, d'algun mecanisme que permet modificar la llargada total del tub. Aquestes mecanismes han estat, essencialment, tres:
·         Forats practicats en el tub, a la manera dels instruments de fusta.
·         Una colissa lliscant.
·        Vàlvules, normalment tres.

a)    TROMPETA:
La trompeta és un instrument constituït per una embocadura acoblada a un tub corbat, metàl·lic, llarg i estret, que acaba en un pavelló. Les seves parts són:
o   Embocadura: peça de metall mòbil, semblant a una copa, que s'ajusta a l'inici del tub. L'instrumentista pressiona els llavis al damunt i penetra la vibració que produeix l'aire en passar entre mig d'aquests.
o   Vàlvules de pistons: té 3 vàlvules rotatòries o cilindres que faciliten l'emissió de tots els sons. L'instrumentista també pot fer variar el so introduint la mà a l'interior del pavelló.
o   Pavelló: també anomenat campana per la seva forma cònica. En el seu extrem s'hi poden incorporar diversos tipus de sordina per variar el so.
o   Clau de desguàs: permet expulsar la humitat que es condensa dins del tub.



b)    TROMPA:
La trompa també és coneguda amb el nom de corn, ja que en els seus orígens utilitzaven els corns o banyes d'animal per fabricar aquest instrument. la trompa està formada per un tub metàl·lic de secció cònica,enrotllat en sí mateix diverses vegades, amb l'inici estret i el final ample. Són fetes de coure o llautó cromat i porten incorporades 3 vàlvules o cilindres.  Les seves parts són:
o   Embocadura: peça de metall mòbil, semblant a una copa, que s'ajusta a l'inici del tub. L'instrumentista pressiona els llavis al damunt i penetra la vibració que produeix l'aire en passar entre mig d'aquests.
o   Pistons: normalment són 3 vàlvules, cadascuna connectada amb un tub complementari, que permet augmentar la llargada del circuït general, produint així les diferents notes .
o   Pavelló: també anomenat campana per la seva forma cònica. En el seu extrem s'hi poden incorporar diversos tipus de sordina per variar el so.

c)     TROMBÓ
El trombó de vares és un instrument consistent en un cos bàsicament cilíndric, tret del pavelló que té forma de campana, i que incorpora una peça, la vara o colissa, que permet allargar mitjançant un lliscament la longitud del seu tub. La modificació de la llargada del tub fa variar el so de les notes. Les seves parts són:
o   Embocadura: peça de metall mòbil, semblant a una copa, que s'ajusta a l'inici del tub. L'instrumentista pressiona els llavis al damunt i penetra la vibració que produeix l'aire en passar entre mig d'aquests.
o   Vares: secció mòbil formada per un tub corbat i dos braços que per lliscament telescòpic modifica la llargada del sistema tubular.
o   Pavelló: també anomenat campana per la seva forma cònica. En el seu extrem s'hi poden incorporar diversos tipus de sordina per variar el so.

d)    Tuba:
La tuba és un instrument constituït per un tub d'uns tres metres i mig de llarg, normalment de coure, blegat sobre ell mateix i amb perforació cònica, perforació que es fa especialment ampla cap a la part del pavelló, el qual està orientat enlaire. Les seves parts són:
o  Embocadura: peça de metall mòbil, semblant a una copa, que s'ajusta a l'inici del tub. L'instrumentista pressiona els llavis al damunt i penetra la vibració que produeix l'aire en passar entre mig d'aquests.
o  Pistons: normalment són 3 vàlvules, cadascuna connectada amb un tub complementari, que permet augmentar la llargada del circuït general, produint així les diferents notes .
o  Pavelló: també anomenat campana per la seva forma cònica. En el seu extrem s'hi poden incorporar diversos tipus de sordina per variar el so.



INFORMACIÓ E IMATGES EXTRETES DEL CALAIX DE MÚSICA DE BLANQUERNA.

Instruments de Vent-Fuesta


FLAUTA TRAVESSERA

És un dels instruments més antics del món a causa de la seva senzillesa estructural.
Material: Està formada per un tub o bé de fusta o bé de metall, amb una sèrie d'orificis i una embocadura
Embocadura : embocadura de bisell per on entra l'aire a la flauta.
Per a poder tapar els orificis de la flauta usem les claus i així es poden obtenir diferents notes musicals. Altura de so: La flauta travessera, afinada en Do, té una extensió de tres octaves, del Do3 al Do6, més un registre sobreagut.
Existeixen, també, el flautí, que sona una octava més agut, i la flauta contralt (en Sol), més gran, anomenada també flauta baixa.



OBOÈ


L'instrument de morfologia més antiga entre els de vent-fusta
Descendent de les molt antigues xeremies
L'oboè es desenvolupà al llarg del s. XVII i, ja de bon principi, s'incorporà a l'orquestra, on encara ara és insubstituïble.
Material: un petit tub metàl·lic anomenat tudell.
Embocadura : L'oboè té una embocadura de llengüeta doble, feta amb dues làmines de canya molt fines que es lliguen entre elles amb un cordill i s'ajusten a un petit tub metàl·lic anomenat tudell.
Altura de so: El tub sonor de l'oboè és cònic, redueix l'extensió, d'unes tres octaves, del Sib2 al Do6 en el seu model estàndard, soprano, afinat en Do.



FAGOT


Desenvolupat  al llarg del s. XVII.
Precedent que (com en el cas del clarinet i el chalumeau) no és gaire més antic, anomenat baixó.
Està format per quatre peces: la tudellera, de la qual surt el tudell; la culata, en forma de U i amb dues perforacions on entren la tudellera i el tub gran;.
Material: un petit tub metàl·lic anomenat tudell.
Embocadura :  té una embocadura de llengüeta doble, feta amb dues làmines de canya molt fines que es lliguen entre elles amb un cordill i s'ajusten a un petit tub metàl·lic anomenat tudell.
Altura de so: El fagot assumeix la tessitura de baix i tenor en el grup de vent-fusta de l'orquestra. Més de tres octaves, des del Sib1) resulta molt adient per a certes fusions 
tímbriques i funcions solistes de caire còmic o dramàtic.

1.     Contrafagot

Material: Està construït totalment de fusta, exceptuant el tudell i la campana.
Embocadura :  té una embocadura de llengüeta doble, feta amb dues làmines de canya              molt fines que es lliguen entre elles amb un cordill i s'ajusten a un petit tub metàl·lic anomenat tudell.
Altura de so: Té una qualitat fosca i ronca, s'usa generalment per donar-li una base als vents fusta.



CLARINET


Fou inventat a principis del s. XVIII.
Un predecessor, no gaire més antic, anomenat "chalumeau"
Té un tub bàsicament cilíndric, que només s'eixampla en el seu tram final per formar la campana.
Està format per cinc parts desmuntables: l'embocadura, a la qual es fixa la canya amb una brida; el barrilet, que connecta l'embocadura amb el cos i que permet, en tenir un ajustament movible, afinar l'instrument; el cos està separat en dues parts; i, finalment, la campana.
Material: un petit tub metàl·lic anomenat tudell.
Embocadura :  té una embocadura de llengüeta simple.
Altura de so: està afinat en Sib i és l'instrument de vent-fusta que té una major extensió (gairebé 4 octaves).



SAXÒFON


És l'instrument de vent-fusta de més recent invenció. El saxo és un instrument que pràcticament no ha conegut canvis des de la seva invenció.
Té un tub bàsicament cilíndric, que només s'eixampla en el seu tram final per formar la campana.
El seu tub, però, és cònic i fet de metall, i acaba en un pavelló molt gran si el comparem amb els altres instruments de vent-fusta.
La forma característica doblegada obeeix a la llargària del tub, molt més extensa que la dels altres instruments de vent-fusta
Material:  tub metàl·lic.
Embocadura :  embocadura en forma de bec amb llengüeta simple de canya, com la del clarinet.
Altura de so: són el saxo alt en Mib i el saxo tenor en Sib, però existeixen també saxos sopraninos i sopranos (més petits) i baríton, baix i contrabaix (més grans).



1.     Saxòfon Soprano


És un instrument de vent-fusta de la família del saxofon.
Material:  tub metàl·lic.
Embocadura :  embocadura en forma de bec amb llengüeta simple de canya, com la del clarinet.
Altura de so:  saxofons aguts començant des del soprano, és a dir: soprano, sopranino i soprillo.

2.     Saxòfon Alt

És un instrument de vent-fusta de la família del saxofon.
Material:  tub metàl·lic.
Embocadura :  embocadura en forma de bec amb llengüeta simple de canya, com la del clarinet.
 Altura de so:  Mi bemol.

3.     Saxòfon Tenor

És un instrument de vent-fusta de la família del saxofon.
Material:  tub metàl·lic.
Embocadura :  embocadura en forma de bec amb llengüeta simple de canya, com la del clarinet.
Altura de so:  Està afinat en Si bemoll.

4.     Saxòfon Baríton

És un instrument de vent-fusta de la família del saxofon.
Material:  tub metàl·lic.
Embocadura :  embocadura en forma de bec amb llengüeta simple de canya, com la del clarinet.
Altura de so:  més greu

5.     Saxòfon Baix

És un instrument de vent-fusta de la família del saxofon.
Material:  tub metàl·lic.
Embocadura :  embocadura en forma de bec amb llengüeta simple de canya, com la del clarinet.

6.     Saxòfon Contrabaix

És un instrument de vent-fusta de la família del saxofon.
Material:  tub metàl·lic.
Embocadura :  embocadura en forma de bec amb llengüeta simple de canya, com la del clarinet.


CORN ANGLES


És un aeròfon, un instrument musical de la família del vent fusta, emparentat amb l'oboè tant per la seva estructura com pel seu timbre.

És un instrument transpositor, és a dir que el què sona no és el mateix que el què està escrit.
Material: un petit tub metàl·lic anomenat tudell.
Embocadura : té una llengüeta de canya doble i el tub és lleugerament cònic.
Altura de so: El corn anglès és més llarg que l'oboè i pot sonar una quinta més greu



INFORMACIÓ E IMATGES EXTRETES DEL CALAIX DE MÚSICA DE BLANQUERNA.

Instruments de Corda


Dintre dels instruments de corda trobem 3 tipus:


1. CORDA FREGADA: 


VIOLI
·     El seu so, és a dir l’altura es més agut de la seva família
·     És pot tocar gracies a l'arc modern és una vara estreta, de corba suau i construïda amb fusta de Pernambuc o altres tipus de fustes exòtiques englobades amb el nom de fustes del Brasil.

VIOLA
·     Pertany a la família de corda fregada
·     El seu so, és a dir l’altura és per tant afinada una quinta per sota del violí i una octava per sobre del violoncel.
·     És pot tocar gracies a l'arc modern és una vara estreta, de corba suau i construïda amb fusta de Pernambuc o altres tipus de fustes exòtiques englobades amb el nom de fustes del Brasil.

VIOLONCEL
·        Pertany a la família de corda fregada
·        El seu so, és considerat com l'instrument que més s'assembla a la veu humana.
·        És pot tocar gracies  compost fregat amb un arc)
·        És toca en mig de les cames.
CONTRABAIX

·     Pertany a la família de corda fregada
·     El seu so, és a dir l’altura es més greu
·     És pot tocar gracies a fer sonar amb l'arc, encara que les cordes també poden ser -i, de fet, és habitual que ho siguin- polsades en pizzicato. (El pizzicato és una tècnica d'execució amb els instruments musicals de corda, consistent a fer sonar, pinçant-les amb els dits, les cordes d'uns instruments que habitualment es toquen fregant-les amb un arc.)
·     Es toca dret o assegut en un tamboret alt.

 

2. CORDA PINÇADA:


ARPA
·        Pertany a la família de corda pinçada
·        És pot tocar gracies a fregament de dits contra les cordes.

GUITARRA
            Pertany a la família de corda pinçada.
            El  seu so , és agut o greu segons la melodia.
            Es toca amb els dits pinçant les cordes.

CLAVISENVAL
·     A la música barroca era gairebé imprescindible aquest instrument.
·     és un instrument musical de teclat de cordes polsades
·     És un instrument de tecla, amb un mecanisme que fa que un plectre pinci cadascuna de les cordes.

3. CORDA PERCUDIDA:



PIANO


·     Antecedent del piano va ser el Clavicordi

·    Aquest instrument és el rei de la música occidental del segle XIX i hi ha qui diu que de totes les èpoques. Representa, doncs, a aquesta música i a aquells instruments que percuteixen les cordes mitjançant un sistema de palanques, a partir d'un tecla
·  El piano està compost per una caixa de ressonància i un teclat de 88 tecles, aproximadament unes 7 octaves, encara que pot variar segons models i èpoques.  Les tecles accionen un mecanisme de martellets folrats de feltre que colpegen les cordes d'acer, fent que aquestes emetin un so. Les vibracions es transmeten a través dels ponts a la taula harmònica, que els amplifica.






INFORMACIÓ E IMATGES EXTRETES DEL CALAIX DE MÚSICA DE BLANQUERNA.